Francesc Balauder Ramos

Entrevista completa a Francesc Balauder (Brazzaville, Congo) from Observatori Blanquerna on Vimeo.

Data naixement: 09.01.1933

Ordre: Salesià

Missió: Costa d’Ivori, Toga i Congo

Em dic Francesc Balauder Ramos, sóc de Barcelona capital i vaig néixer el dia 9 de gener a les 15 hores de l’any 1933. Vaig néixer, segons em diuen, jo no ho recordo.

 

Pregunta

En quant a la teva vocació religiosa…

Resposta

Imagineu que jo vaig néixer l’any 33 en plena República, les hem viscudes molt dolentes, molt malament. Aleshores, jo era escolanet i anava a l’escola de la parròquia del Carme de Barcelona, del Raval, i ja servia a l’església. El meu pare era encarregat del Centre Catòlic, i és clar, la família era cristiana i ho fèiem tot a la parròquia. Tot i que jo vaig néixer a Sant Pau del Camp, que segons diuen els entesos és el primer monument romànic de Barcelona. Encara que estigui mig amagat i no el miri quasi ningú, és un excel·lent monument. Nosaltres, ja dic, per l’escola i per la feina del pare, estàvem més lligats a la parròquia del Carme que a la de Sant Pau.

A la parròquia del Carme, aleshores, l’equip de capellans devien ser de tres o quatre. Déu ni do. Hi havia una gent magnífica i a mi em van demostrar que m’estimaven molt. Veien que jo feia les coses ben fetes, a l’escola m’anava bé, tenia bones notes i clar… van llençar la canya a veure si pescaven, i em van dir:

-Home, estaria bé que anessis al seminari.

– Sí, però això ho he de consultar als pares, vaig respondre.

I els pares van dir que sí, que només faltaria tal com estàvem de vinculats a la parròquia i a la comunitat cristina. A més, en aquell temps nosaltres no teníem diners. Érem pobres com a rates i és clar, no podíem aspirar a altres coses…

Però jo abans de parlar de la meva vocació de capellà voldria parlar de l’autèntica vocació que vaig descobrir més tard, quan estava a punt d’ordenar-me com a capellà. I és que una de les meves obsessions, una de les idees que he tingut des de sempre, era la de ser pilot d’aviació.

A mi m’encanten els avions, sóc com una criatura que si estic aquí treballant a l’ordinador, ni que estigui fent una cosa interessant, si sento un avió que passa, sóc capaç de deixar-ho tot, aixecar-me i delitar-me mirant-lo. És un plaer, em porta bons records i m’agrada des de sempre. Però les coses són com són. No hi havia diners. Imagina el que costa ser pilot! I aleshores els capellans em van orientar de manera que acabat un curs, devia tenir onze anys, em van enviar al seminari de Barcelona, de la Conreria.

Resulta que jo llavors era nerviós, potser ara també ho sóc una mica, però no tant com quan era nen. No és que estigués malalt, treia bones notes, estudiava molt, però els hi van dir als pares, els hi van recomanar que:

-Millor que estigui un any amb vostès, vagi a l’escola normal i l’any que ve, parlem-ho. Això sí, pot venir aquí quan vulgui, hi té sempre les portes obertes.

Llavors vaig finalitzar aquell any al Seminari i resulta que era just quan acabava la segona Guerra Mundial al juny del 45. Aleshores vaig tornar a casa i vàrem buscar una escola. Una escola econòmica i que funcionava bé era la dels Salesians de Rocafort. I m’hi varen matricular. Encara que no està massa bé que ho digui, treia molt bones notes i era el primer de la classe.

El meu mestre era un sacerdot salesià, naturalment, i ensenyava molt bé. Era, el que se’n podria dir un mestre de raça i jo hi estava encantat. Un dia em trobava jugant al pati i en Eugenio Badajoz -aquest era el seu nom- em digué:

Oye Paquito, tu sacas buenas notas, no voldries ser salesià com nosaltres?

-Sí jo ja he estat al seminari…

-I què faràs quan acabi aquest any?

-Hauria de tornar-hi.

-Doncs igual en comptes de tornar al seminari et podries fer salesià. Ja veus la nostra vida…

I com a mi m’agradava el que veia, ho vaig dir a casa i els pares em van respondre:

-Mira noi, tu mateix.

I així vaig començar a anar al Tibidabo com a aspirant tal i com es deia aleshores, i vaig iniciar el primer any. També cantava, tenia bona veu, una veu angelical, no com ara… Acabat el primer any vaig anar a Sant Vicenç dels Horts tres anys i després vaig anar al noviciat. Al noviciat vaig començar un mes i mig a Barcelona i la resta a Arboç del Penedès. Recordo la meva arribada el dia de la Mercè de l’any 50. Doncs així va venir la vocació.

Aleshores després, clar, tots els estudis que van seguir varen ser a llocs diferents. Vaig estar a Pamplona, a Zaragoza, a Menorca, vaig estudiar música i vaig venir a fer el primer de teologia. I un dia la meva germana Maria Teresa, que era salesiana -ja és morta- una noia maquíssima, extraordinària, em truca per telèfon i em diu:

-Francesc, tinc una notícia per donar-te, però m’has de prometre que no diràs res.

-És clar, Maria Teresa, ho prometo.

-Bé, mira, el provincial, Isidre Segarra, ha estat aquí, ha dit missa, hem estat xerrant amb ell i llavors m’ha cridat a part i m’ha dit: Maria Teresa penso enviar al teu germà a Anglaterra però no li diguis, ho vull dir jo personalment.

El cas és que passats tres o quatre dies va vindre i en efecte em va cridar. Jo vaig dissimular tot el que vaig poder. En aquell temps no era com ara, llavors no es viatjava, no hi havia ni costum ni calers per fer-ho, sortir a l’estranger era tot un privilegi. M’ho van proposar, vaig acceptar, i va ser una època extraordinària la d’estar estudiant a Anglaterra teologia, però també fent anglès, filosofia… Vaig venir i a l’any següent de tornar a Barcelona em vaig ordenar capellà.

 

P

Com vas a acabar a l’Àfrica?

R

No, no hi vaig acabar, hi vaig començar… La qüestió va ser que quan jo estava a Andorra, els salesians vam estrenar la nostra presència a Abitjan, la capital econòmica, Duèkoué, a l’oest i Korhogo al nord de Costa d’Ivori. [comprovar]

I venia el Roca des d’allà i ens presentava fotos de com s’havia fet la inauguració, és clar, estava entusiasmat. Però allò no va repercutir en mi en el sentit de dir: Ostres! M’agradaria anar-hi!. Jo estava molt bé a Andorra. Tenia la meva feina, el meu entorn, els alumnes… una cosa impensable. Sabia que existia, però res més. Quan vaig acabar els 4 anys a Andorra em va destinar el Zamora, el provincial, jo no volia canviar però em va dir et necessito i precisament vaig anar a substituir a classes d’anglès al Roca. El Roca era professor d’anglès a batxillerat superior als salesians de Sarrià. Anava com a director a Terrassa i buscaven a una persona que sabés anglès, no tan sols un mestre. Vaig substituir-lo i hi vaig estar dos anys.

Un dia, cap al 85, a mig matí ve el provincial Zamora i em diu:

-Escolta Francesc, tens un minut? Si l’any proper estiguessis a Àfrica què passaria?

-Què vols dir? No res passaria.

-Tu hi aniries?

-I tant que hi aniria!

El vaig desmuntar, crec, perquè l’actitud que ell va tenir amb mi fins que hi vaig anar era de no creure-ho.

I un dia em comenta:

-Hem d’enviar a algú que substitueix d’aquí a dos anys al que fa d’administrador i hem pensat que et podríem enviar a tu. Primer vas i veus com funcionen les coses. A més, tu seràs el director del Liceu.

El Liceu era un Liceu francès que funciona en l’àmbit de títols com a França i Bèlgica. Bé doncs ens varem veure més d’una vegada i ell sempre em preguntava:

-Has rumiat allò que et vaig dir?

-Oi tant que sí!. És clar que sí, hi aniré, jo hi no veig cap problema.

Ell em mirava desconcertat i no s’ho creia…

Va arribar la Pasqua. Hi havia el costum que el Provincial anés a passar la Pasqua a l’Àfrica, a Costa d’Ivori, i va venir a acomiadar-se.

-Marxo a Costa d’Ivori. Allà veurem qui és el substitut de l’Orlando. Jo ja sé que ets tu, tu també ho saps. Si tu em dius que sí que vols anar-hi, si m’autoritzes, jo ja diré oficialment que ets tu.

-I tant que sí!, no hi ha cap problema, pots dir-ho.

Quan va tornar, jo tenia interès per veure què li havien dit i li vaig preguntar:

-Què, com ha anat?

-Bé, el viatge molt bé.

-I què, què han dit? Estan d’acord?

-És que no m’he atrevit a dir-ho

-Però per què?

-Home, perquè potser en el darrer moment diries que no i hem d’anar sobre segur, no?

-Però escolta, t’he dit sempre que sí, no?

-Sí, sí, reconec que tu sempre m’has dit que sí, potser m’he equivocat, però… perdona.

-I què fem ara?

-Sí, sí que hi vas, definitivament!. Els hi escric dient que ets tu el que hi vas.

-Escolta t’he portat un llibre d’allà, un llibre de geografia, història del lloc…

I des d’aquell moment va ser oficial que hi anava.

 

P

Tu t’havies plantejat algun cop ser missioner?

R

No, mai. Veia tot el que fèiem a l’Àfrica però no havia pensat que podia anar-hi. Jo a Andorra estava bé, és un lloc molt interessant. Em semblava que estava fent un paper, que era necessari fer-ho i que el feia bé. Però va sortir això.

Respecte a la vocació, crec que va ser gràcies al meu tarannà. Jo tinc el caràcter obert, m’agraden les coses noves, canviar, veure el món, m’agrada viatjar…

 

P

Quan vas arribar a l’Àfrica, què et va sorprendre? Recordes els primers dies?

R

Jo, com que anava decidit i convençut que estava allà igual que estava aquí, només que veia coses diferents. Això és brut això és net, les ciutats i la gent també molt diferents… Va venir a esperar-me a l’aeroport l’Oliveras. Vam dormir a la missió i a l’altre dia vam fer 600 Km de cotxe fins al lloc.

No va sorprendrem res, no m’enyorava, era com si hi hagués estat tota la vida.

 

P

I quants anys vas estar a cada lloc?

R

A Costa d’Ivori vaig estar 6 ó 7 anys. Després de………. vaig anar a…… perquè la Conferència de Bisbes ens encomanava per portar a terme un institut superior de comunicació social, ràdio TV i tot això, i s’havia de muntar. I aleshores, el visitador que venia, que era el bisbe de Bernard Agré. [comprovar], que era del consell superior de Roma em va dir:

-A tu què et sembla el projecte?

-A mi m’agradaria molt això.

-Doncs ho dic a Roma i ja t’ho comunicarem.

I un dia rebo una nota dient que estava autoritzat a muntar l’ Institut Superior de Comunicació Social.

Llavors jo vivia a Abidjan, la capital econòmica de Costa d’Ivori. Juntament amb Oliveras vàrem anar a fundar la parròquia d’Abitjan, i jo treballava a la parròquia, però sobretot la vida la tenia a la Conferència Episcopal, perquè tenia càrrec oficial de la Conferència, era un dels seus membres, anava on s’havia d’anar, tenia el meu despatx amb els bisbes… I allò va durar un parell d’anys. Per raons complicades, no dels salesians, gràcies a Déu, sinó d’altres elements, es van plantejar, pel que fa a Alemanya, uns mals entesos de títol econòmic, afirmant que els salesians el que preteníem era fer el projecte i quedar-nos eternament allà, cosa que nosaltres el que volíem era tot el contrari, muntar-ho i marxar perquè ho agafessin els americans. Això ho tenia escrit jo per mandat i a més tenia el document -el tinc- Aleshores, al no donar-nos els diners els alemanys, vam haver de parar tot el que s’havia muntat, i com no sabíem si tornaríem allà doncs van dir: ”Mira, necessitem un administrador” i van pensar que anés al Tongo.

Llavors vaig anar al Tongo i vaig estar-hi dos anys. I aleshores, vaig haver de venir per fer de traductor al Capítol General de l’any 96, on van elegir els nous càrrecs. I bé, l’Oliveras, que era del Capítol General, em va dir:

-Escolta, tu tornaràs a l’Àfrica, oi que sí?

-I tant que hi tornaré!, a on em diguin!.

-Francesc, un Provincial, m’ha demanat que necessita urgentment un individu, que s’ha de desplaçar i que molt bé podries ser tu, que no li diran de moment per què hi ha d’anar, però que li diran més tard.

-I a on s’ha d’anar?.

-Al Congo.

-Doncs per a mi sí.

L’Oliveras se’n va, això era a mig matí, a veure al bisbe de la diòcesi de Pointe-Noir a la República del Congo, Miguel Ángel Olaverri Arróniz, i li fa la proposta que, evidentment, és acceptada.

Llavors, vam quedar que el dia tal em presentaria al Congo. Vaig plegar de Togo quan va acabar tot i vaig estar agafant les coses a Sarrià. Havia estat uns mesos a Sabadell i em van encarregar de la Fundació San Joan Bosco. Aleshores, per primera vegada començava la Fundació… Finalment vaig marxar cap al Congo i al arribar vaig saber perquè m’hi havien enviat.

 

P

I perquè t’hi van enviar?

R

No sé si ho puc dir, però vaja, sí. Resulta que hi havia un salesià francès, una bona persona però una mica especial, que feia unes coses molt rares allà a l’obra…, i se li va acudir de tallar tots els arbres d’un lloc molt gran que teníem i que amb la calor que fa els arbres protegeixen molt. S’hi va oposar tothom i com que no cedia, van pensar que el millor era que marxés a França. Llavors van buscar a algú i vaig ser jo.

 

P

Et van enviar a un lloc per evitar que tallessin els arbres?

R

Clar, jo havia de fer un paper…

 

P

Ara ja estem al Congo, parlem del Congo… Parlem de la guerra. Quina seria l’experiència més forta que més et va tocar?

R

Nosaltres, quan estàvem dins la missió, érem afora del món. No ho sabia ningú que hi érem. No podíem sortir perquè disparaven i bombardejaven.

Al nostre barri a Brazzaville, la capital, era i és molt gran, es diu Makelekele doncs no hi havia ningú, cap civil, només soldats. Les dues faccions barallant-se, la ciutat estava en guerra.

Els del govern eren els Cobra; i els que no eren del govern se’n deien els Ninja, l’enemic que estaven al nostre barri i nosaltres al mig.

Al barri, com ja he dit, era enorme, però estava buit. Tan sols nosaltres, que no havíem volgut escapar. Juntament amb els missioners, es van quedar dues persones grans, un noi i una noia que estaven amb nosaltres ajudant-nos.

Un dia vam sentir unes veus i els joves van descobrir, exposant-se el tiroteig, van descobrir saltant una paret de la missió, dues velles però molt i molt velles, i de nit solapadament es van apanyar per introduir-les a la missió i allí ens vam constituir 8 persones. Vam estar dies aguantant l’aiguat de guerra que estava caient perquè sortir era la mort. A més que, a fora, també estava ple de morts.

Malgrat això, mai no vam tenir el pensament que ens matarien. Bé, sí que el vam tenir, però cap de les vuit persones va perdre el control, no ens vam enfonsar, ni plorar, ni desesperar, ni tan sols vam preguntar-nos: què fem aquí? Mai, ni les velles ni el més joves i jo era l’amo, era el rector d’allà ,no? Allò, aquelles circumstàncies, em van donar una confirmació del meu caràcter, de com era.

 

P

A la comunitat, vareu fer alguna reunió per decidir si marxàveu o no?

R

Sí, més d’una vegada.

 

P

Per què es van quedar?

R

Perquè era molt perillós, a més, escoltàvem la ràdio, una ràdio molt petita… i sentíem com estava la situació, perquè el govern parlava d’una manera, els Ninja, que eren els de la nostra zona, parlaven d’una altra. Després les ràdios internacionals, Espanya, el Vaticà, els Estats Units, i Ràdio France International que contínuament, tot el dia estava amatent comunicants i ens dèia com estàvem en ple enfrontament.

Quedar-nos o no ho havíem posat a votació dues vegades i les dues havien donat com a resultat que no sortíem. S’havia de respectar, i jo era també del parer de no sortir. I ens vam quedar allà.

Malgrat tot, procuràvem fer una vida molt normal, en el sentit que ens movíem per allà, perquè la missió estava en un lloc amagat i ningú no sospitava que hi havia vuit persones a dins. Què hagués passat si haguessin entrat els soldats? Ens hagueren afusellat. Allà no miren prim. I celebraven la missa cada dia, estudiàvem, pregàvem per la gent, llegíem… Fins que un dia, després d’haver dinat alguna coseta…, perquè curiosament, el que més teníem era vi i torrons que ens havien enviat d’Espanya. Recordo que els torrons els fèiem bocins petits per anar tirant i així els vuit poder menjar alguna cosa mentre es prolongués aquella situació.

Doncs com deia, un dia havent dinat, m’havia estirat una estona al llit a escoltar la ràdio i vaig sentir un soroll gruixut com si piquessin a la porta. Recordo que llavors sentia notícies d’Espanya i vaig connectar amb un programa que dirigia un tal Saldaña, una bellíssima persona que havia parlat per ràdio amb ell, feia tres o quatre setmanes, de com estaven les missions, etc., sense mencionar res de la guerra, perquè en aquell, moment no n’hi havia. Llavors escolto el Saldaña que diu:

-L’ONU ens comunica que hi han dos missioners salesians perduts a Brazzaville amb altres persones. Dels capellans un és francès i l’altre és Francesc Baladri, que fa uns dies va parlar per vostès i està en paratge desconegut…

L’ambaixada de França, que era la protectora dels europeus al país, va enviar allà al de Cuba [¿?] gran amic meu, el Manolo que, en comptes de la missió on estàvem nosaltres, es va equivocar de missió i se’n va anar a un altre lloc i cridava: Paco! Paco!, i no contestava ningú, és clar. I digueren: “o els han agafat o estan morts”. I com n’hi havien molts tirats per terra que portaven dies i dies morts, no anaven a mirar-los un per un, no…?

I van tornar a veure a l’ambaixador i li van dir:

-“Pensem que estan morts o s’han refugiat a un lloc i estan amagats o els han agafat i els han fet presoners.

I això va arribar al Vaticà de seguida, a Roma, a França, als salesians, a les meves germanes que també estaven al corrent … i nosaltres esperant.

 

P

Per tant, et van donar per mort.

R

Sí, sí, pensaven que havíem mort i deien misses per nosaltres. I la gent que estava a la selva que havia fugit de Brazzaville, del nostre barri, els que tenien una ràdio escoltaven les notícies de França i van sentir que estàvem morts, i resaven. Pobrets, ells, al ben mig de la selva, amb criatures i vells, sense menjar, amb animals perillosos… Imagina’t quan van descobrir que estàvem vius, imagina’t!

 

P

I què va passar?

R

Doncs que el dia que vaig sentir per ràdio, quan Saldaña va donar la notícia, jo vaig anar a trobar al meu company i li vaig dir:

-“Escolta, acabo de sentir a Ràdio Espanya, en connexió amb la ràdio francesa, que estem desapareguts o morts. La gent que ho sap està patint, imagina la família. Què fem? Mira, saps què?, sense dir res als altres sis, nosaltres dos anem fins a la porta de ferro i mirem a veure què veiem pels foradets.

Res, no veiem res. I de sobte ,sentim soroll com de soldats caminant fort, i els hi crido:

Eh monsieurs, ecoutez!

I a les hores sentim passes fortes i se’n van corrents. Eren de […] tocant a Àfrica del sud, un país que parla portuguès, com es diu… que la capital es Ruanda… [ Ruanda està a Àfrica Central no es parla Portuguès i la capital es Kigali. A Àfrica crec que tan sols es parla portuguès a Angola i Moçambic…] Estaven a favor del Govern i nosaltres vam dir:

-Aquests tios han pensat que era una trampa i que tenim una bomba i esperem que vinguin per fer-la esclatar i matar-los. Ara vindran amb blindats i ens afusellaran. A veure què passa. Jo me’n vaig a dintre l’habitació i vaig a escriure un missatge per si ens maten.

Vaig escriure a l’ambaixador de França i li deia:

“Senyor ambaixador, som els dos capellans dels quals estan parlant per ràdio, sàpiga’n que estem tots vius, som vuit persones i no tenim res per menjar.

Ens han de treure d’aquí, avisin a l’ambaixada del Vaticà i que notifiquin a Roma que estem vius, que corri la veu.”

I estampo el segell de la parròquia i poso la carta dins d’un sobre amb la idea que quan vinguessin els soldats, si no estàvem massa enfurismats, donar-li a un d’ells perquè confidencialment la portessin a l’ambaixada de França.

I en efecte, surto i el meu company, el Pierre, havia obert la porta i havien entrat els blindats junt amb els soldats, uns deu o dotze joves, a fer-se càrrec dels que ens trobàvem a dins. Havien fet sortir als altres sis i allí estaven amb les armes, parlant. I llavors vaig jo i dic:

Bonne après-midi, bones tardes.

-Escolteu, això és una església.

-Sí, ja ho sabem -van respondre-

-Aquí no fem servir les armes, això és un lloc de pau.

-Vosaltres esteu per la pau, oi que sí?

-Sí, sí,

-Doncs baixeu les armes.

I així ho van fer, i vam començar a dialogar ja com amics.

-Què fèieu aquí? Esteu vius? No us ha succeït res?

-No, ja veieu, aquí estem, ens hem salvat

Llavors van trucar a l’Estat Major i els hi van dir:

-Mireu de treure’ls d’aquí. I que vinguin a presentar-se

Aleshores, ens ho van comunicar, però com que fet i fet ja era mitja tarda i quasi era fosc vam respondre:

-No, sortirem demà. Ara nosaltres ens tranquil·litzem, parlem, ens organitzem… i demà venim amb vosaltres.

– D’acord.

Ho van comunicar i se’n van anar. Al dia següent esperaven que vinguéssim, però no es van presentar i pensàvem:

-Ens han enganyat….

A l’altre dia, quan jo estava pujat a un arbre, un llimoner de llimones verdes com una mala cosa, agafant llimones per fer-ne trossos i entretenir una mica la gana, doncs bé, com deia, estant allà dalt ve la noia que estava amb nosaltres i em diu.

François, il hi ha quelqu’un… Hi ha algú que truca a la porta.

Eren ells. I a primera fila un blindat de l’exèrcit i dos capellans que anàvem amb el conductor.

Jo vaig agafar la carta i vaig dir:

– A veure, qui és el que mana aquí de vosaltres?

-Sóc jo.

-Autoritzes a què algú, o tu mateix, doni aquesta carta a l’ambaixador? Però és una cosa confidencial.

-Sí, sí, no hi ha problema, ho portaré.

La va portar a l’ambaixada. Bé, hi havia dues cartes, una a l’ambaixador de França i l’altre per a Cuba, al Manolo, el meu amic, quasi com un germà, però tan sols va arribar a lloc la de l’ambaixador de França…

Aleshores, l’ambaixador ho va comunicar a París i ens van dir que anéssim amb compte que no fos una trampa, perquè amb una emboscada els hi havien matat a soldats que guardaven l’ambaixada. Llavors, es van voler assegurar i van agafar als dos capellans perquè els acompanyessin i fessin de testimonis de que ens coneixien. I quan estàvem disposats a sortir ens van dir:.

-No. És millor que es quedin els 7 aquí. Tu vens amb nosaltres -es dirigien a mi- anem a l’Estat Major i allà signes un document dient qui ets, acreditant-te. Llavors ja donarem avís oficial a l’ambaixada del Vaticà i a l’ambaixada d’Espanya.

I així va ser. Hi vaig anar, vaig fer el que m’havien proposat i vaig tornar per recollir els meus companys. Llavors vam anar cap a l’Estat Major, ens van obsequiar, ens van donar alguna cosa de menjar i després vàrem anar al Vaticà i allà ens van fer una gran rebuda. Ens vam dutxar, ens vam canviar de roba, ens van donar abundantment de menjar, perquè estàvem morts de gana, i després de dinar ja cadascú va marxar, els nois cap a casa seva i nosaltres a trucar a Roma i a les famílies.

 

P

Durant aquesta època, quin paper va fer Déu a la teva vida?

R

Primer que no teníem por, i això és un gran paper. No hi havia ningú que estigués plorant ni desesperat, ni les velles. Eren protestants les velles, i besaven la imatge de la Mare de Déu i de Sant Joan Bosco. Davant del perill la humanitat…

Pregàvem diàriament com de costum. De dia no paraven els bombardejos, de nit sí. Però durant tot el dia ens esclataven bombes al costat… No podíem sortir, i a fora no hi havia ningú

 

P

Ara com pregues?

R

Actualment, jo tinc per costum… bé, jo parlo molt a la gent de la vida i de la mort. Són dues de les meves constants, vida i amor. Llavors, avui, per exemple, celebrem la vida dels que ja han marxat. Perquè crec que no té cap sentit que amb la vida tan extraordinària, això s’acabi i no hi hagi res més. No té ni cap ni peus. Si jo crec amb Déu i Déu em promet la vida, per a mi és una confirmació.

 

P

Tens por de la mort?

R

No, perquè allà podíem haver mort. Va haver-hi moltes fases de guerra. A mi em van posar la metralleta al ventre, envoltat de gent, eh? Me la van posar perquè portava un rellotge i com que feia calor anava amb el mínim de roba per tapar les vergonyes. I un soldat em diu:

-Tens un rellotge molt bonic.

-Sí tu també, el teu també és bonic.

-Me’l dónes?

-Home, si ja en tens un.

– Me’l dónes! -i em posa la metralleta al ventre.

I el soldat que estava al darrere li va picar a l’espatlla i li va dir:

-Sí senyor, aquest home té raó, perquè en vols un altre si ja en tens un…?

Immediatament va retirar l’arma i va continuar el seu camí.

ComparteixTweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone
Publicat a Missioners Etiquetat amb: ,